Malgrat que el renom no té res a veure amb el fang  (prové d’un avantpassat que treballava la pita), els Fontana exerciren l’ofici de terrissaires des de l’any 1870 fins el 31 de gener del 2012, al carrer Indústria del Vendrell.
El pas del temps ja ha esborrat les roderes dels carros que entraven carregats amb els terrossos d’argila, arrencats a pic i pala del terrer; més tard, ja entraven camions que en duien grans llenques arrencades amb màquines. Tota aquesta argila es deixava assecar al sol, fins aquell punt en que es feia possible esgrunar-la, en petits trossos com el puny, a cops d’un mall de fusta que en dèiem  la massa. Així vaig començar jo a ajudar al pare, el Cisco Pitaire: esterrossant l’argila amb la massa i  parant bassada.
Per convertir el terròs en argila, s’omplia una bassa amb aigua i s’hi tirava una quantitat escaient de la terra esmicolada; aleshores, es remenava amb un tauló de fusta en un moviment semblant al de qui rema. D’aquesta manera, els terrossos s’anaven fonent i l’aigua s’anava tornant una mena de xocolata argilosa. Mitjançant un cubell de mànec llarg, es passava, aquesta aigua fangosa, a una altra basseta més petita (fent-la crear per un sedàs que n’eliminava les primeres impureses); després, per decantació, rajava a una altra basseta encara més petita i, finalment, d’aquesta a la bassa gran. El doble sistema de decantació feia que s’anessin dipositant impureses al fons de les dues bassetes. Després d’haver remat molt (jo mateix, hauré anat i vingut de Mallorca incontables vegades. . .!), la bassa gran restava plena fins a dalt.
L’endemà, l’argila s’havia  assolat i hi quedava ben bé un pam d’aigua per sobre que s’anava treient amb el cubell de mànec llarg, a còpia de recollir-la en una de les bassetes petites. Ara, la feina, li corresponia al sol: dessecaria la massa fangosa fins aquell punt de consistència que ens permetés transportar-la. Primer, marcàvem la massa en quadrats d’un pam i mig, mitjançant una mena de trident; el sol, aprofundint aquests solcs, convertia cada quadrat en un bloc d’argila manejable.
Ja tenim l’argila dins del cobert, apilada en un gros munt. I, el pare, assegut a la roda, reclama material per poder treballar: . . No li podem pas dur, directament, un tros de la que acabem d’entrar: ens el tiraria pel cap!  Cal homogeneïtzar-la, que tota la massa que es treballa tingui el mateix  temperament (textura). De manera que en farem un muntet, hi pujarem al damunt, descalços o amb espardenyes, i el trepitjarem com aquell que trepitja raïm; així, l’anirem abaixant fins deixar una rodona de fang al terra de mig pam de gruix. Haurem fet  la trepitjada que, en altres indrets, se l’anomena d’altra manera: un colega de la zona de València que em va veure fer-la, va afirmar “Ui! Jo també n’he  follat molt de fang!”. Follada o no, tallarem la rodona a trossos i els portarem a una tauleta petita, situada just al costat de la roda. Allí ens caldrà fer  la maurada; agafarem un parell de talls i els unirem, esclafant l’un contra l’altre; després, els masegarem de mala manera (sense contemplacions), pastant-los diverses vegades. Finalment, els convertirem en tres o quatre  pastons, una peça tronco-cònica,  adequada al treball al torn, que s’aprèn a fer amb la pràctica. I ara sí que, el pare, ja pot empènyer la roda amb el peu i començar la tasca del dia amb la destresa de les seves mans.
Què en direm del modelatge de les peces a la roda? És una experiència pilulesfrance subtil per a qui ho fa i per a qui ho veu fer; és un diàleg (mai una lluita!) entre l’èsser humà i el fang del que en poden sorgir meravelles. Així es feien els càntirs, les torretes, els gerros, els estris per la cuina, les vaixelles, els atuells per les bèsties, les gerres per l’oli, les guardioles. . .i , de fet, gairebé qualsevol peça rodona que la fantasia pugui concebre.
Durant una època, cada terrisseria tenia alguna fòrmula secreta d’algún color que consideraba característic en la seva producció. A casa, era el  verd del Vendrell, el vernís amb base de coure que coronava els càntirs típics de casa nostra. Quan calia fer vernís nou, el pare, es tancava a la cambreta dels vernissos i amb una balança romana molt vella, anava pesant i barrejant, secretament, les quantitats de cada component; mentre durava aquesta tasca, el pare, senzillament  no hi era. Amb el temps, vaig entrar a gaudir també d’aquests coneixements, expressats en unces, lliures, arroves i quintars, però que, ben aplicats, no fallaven mai.
          La darrera paraula, en aquest ofici, l’ha tinguda sempre el forn. Una mena de mag, a vegades generós, a vegades cruel que ens fa humils. Per la meva edat, he tingut el potser privilegi d’experimentar diverses tècniques de cocció: la llenya, el gas i l’electricitat. Coure amb llenya volia dir, de bell antuvi, coure amb  fogots. Un  fogot era una feixa amb rama de pi per fora i amb herbes i mates del sotabosc per dintre, lligat amb una  tronyella (corda petita). Desfeies la tronyella, agafaves cada cap amb una mà i l’encaraves a la boca de  la fogaina (part inferior del forn on cremava el foc); aleshores, amb  una forca de mànec llarg, l’empenyies cap a dins del forn. La cosa esdevenia divertida cap al final de la cuita, quan el forn anava ja molt fort i calia entrar-hi dos fogots cada tirada; el primer, entrava bé, el segon se t’encenia només de veure la boca del forn i calia treballar fi i destre amb  la forca, perquè no se’t calés a fora; a més a més, quan definitivament el feies caure a dins, et calia apartar-te llestament a un costat per esquivar la llengua de foc que sortia pel rebuf del forn en haver tingut la boca closa amb el fogot. Més cap aquí,  els fogotaires, deixaren d’anar a la muntanya i començarem a gastar costers de les serradores.
La transició cap a coure amb gas propà, ve a ser un punt entremig entre la llenya i l’electricitat pel que fa al tipus de combustió que es produeix dins del forn. Tanmateix, venint de coure amb  llenya, la comoditat de controlar els cremadors enlloc de fer entrar  els fogots, ho convertia gairebé en un joc.  En els darrers temps en que l’emissió de fums i vapors a  l’exterior ha esdevingut problemàtica, el pas cap el forn elèctric, acabà essent inajornable.
          En els anys en que el càntir era d’ús habitual per beure aigua i els atuells pels animals es feien servir de fang, trèiem farda cap a Vilafranca, Valls, Sitges, Vilanova i totes les típiques botiguetes de queviures de la comarca que, a l’ensems, també venien terrissa. El record de les petites furgonetes Citroen (en deiem  acanalats) venint a carregar, m’és encara prou viu; més endavant, els mateixos clients, ja venien amb DKWs. . . I, molt més endavant, aquest tipus de botiga típica dels pobles ja va desaparèixer. Va ser quan hom va triar el tracte personal amb el client i la confecció de les peces per encàrrec, com si diguèssim  a la mida.
I, així, han anat passant els anys fins el darrer tomb de la clau. Ara, des d’una munió de records, anem seguint la direcció que marca la sageta. . .

Text : Joan Fontana

Fotografia : Anton Barnadas